Shop Mobile More Submit  Join Login
De vegades el dia més gloriós pot ser també el més tràgic. Això Clio ho sabia prou bé. Havia aprovat l'examen teòric, ho havia aconseguit. Ja coneixia totes les guerres, totes les batalles i totes les heroïcitats que havien dut a terme els seus ancestres, ara li tocava a ella formar part d'aquella història que havia estat estudiant. L'examen pràctic havia començat. Tots els cadets estaven fets un feix de nervis, però ella estava tranquil·la i confiada, la pràctica sempre se li donava millor que la teoria. En filera anaven passant, un per un, a recollir les armes i, tan bon punt ho tenien tot llest engegaven a córrer fronteres enllà. Aquell territori els era completament desconegut, el temps també els anava en contra: només els deu primers que fossin capaços de trobar i eliminar el seu objectiu serien els escollits.

Clio havia estudiat el mapa i sabia perfectament on havia de dirigir-se, les muntanyes quedaven lluny però, gràcies al seu afany per servir aquells a qui admirava, hi va arribar ben aviat. Hi havia un parell de cases en aquell bosc, però no li va costar gens endevinar quina era. De totes maneres, tant era matar-ne dos com deu. S'hi va acostar a poc a poc, darrere els matolls. Amb un sol braç agafava amb força l'arma més poderosa que es coneixia fins aleshores, que havia estat inventada per ella mateixa. Veus profundes cantaven l'himne dins el seu cap. El medalló amb el símbol de l'Armada podia tocar els batecs del seu cor. No hi havia pressa, semblava que encara estaven treballant als camps. Però de sobte, tot es va precipitar. La porta es va obrir, un home en va sortir. Segons informes de la policia, aquell home havia estat fent reunions clandestines a casa seva. Brut, malgirbat, només podia ser un terrorista. El cor li va fer un bot en sentir l'espetec de la porta, però va ser ràpida i n'hi va haver prou amb un sol tret. Semblava que el malson havia acabat, però en realitat no havia fet més que començar. La porta es va obrir de nou, un xiscle de dona i un plor de nadó van ressonar des de dins. Abans que la dona pogués deixar caure el seu cos desesperat sobre el marit, un altre tret va silenciar el seu plor. Però Clio no sentia dins seu el crit de victòria que tant havia desitjat, alguna cosa s'havia trencat en el seu interior, quelcom que encara no comprenia.

Imatges fosques van venir a la seva ment, la cridaven des d'un lloc que creia mort. Unes llàgrimes que creia inexistents van sorgir dels seus ulls. Amb un gest va abandonar l'arma, es va aixecar tremolosa, i es va acostar als cossos. Allò ja ho havia vist abans, fins i tot tenia la sensació d'haver-ho viscut. Un home i una dona morts, un plor orfe que encara respirava. El nen continuava plorant i dues llàgrimes es van fondre entre sí. Aleshores ho va comprendre: eren el mateix, tots participaven de la mateixa misèria.

- Ho recordes, Clio? Tu eres un dels nostres, un dels millors. Per què ens vas haver de deixar? Em sembla que l'instint maternal et va jugar una mala passada...
- Va ser la coherència, desgraciat, el que em va fer reaccionar. I és ara, en aquest forat on som, que m'adono de quant cega vaig ser.
- Sabies el què et convenia, no hi veig enlloc la coherència en deixar de servir el teu govern per criar el nen d'uns terroristes que ni tan sols és fill teu. Et penses que et diria "mama" si sabés que vas matar els seus pares?
- Calla! La seva gent van matar els meus. Però tot això no ho sabrà mai...
- Massa tard, reina, ja me n'he encarregat d'això.
- Què?! Què li has fet al meu fill?!!
- Res dona, ell no en té la culpa de tot el què li ha passat. L'he donat en adopció, una família respectable l'està cuidant.
- Respectable... Ja les conec jo, les famílies "respectables", em vaig criar en una d'elles... El penso treure d'allà, no permetré que
- Què?! Que li facin mal? Què penses fer per impedir-ho? Estàs en la zona de seguretat més protegida de tot el país, no podràs mai sortir d'aquí, me n'encarregaré personalment que et podreixis en aquesta cel·la la resta de la teva vida... La pàtria no es queda de braços plegats davant dels traïdors. Has estudiat història, saps com van aquestes coses. Així doncs, què penses fer?
- Un humanista de debò no es limita a estudiar la història. El veritable humanista l'escriu, ÉS la història.

Un cop sec amb el genoll va deixar inconscient el torturador. Clio va empènyer amb força, les seves mans estaven encadenades. El plor profund del seu fill cridava dins el seu cap. El medalló amb la fotografia del nadó podia tocar els batecs del seu cor. Es va obligar a no sentir dolor mentre els ossos de les seves mans es trencaven dins els grillets. Amb mans o sense, salvaria el seu fill i alliberaria els seus companys.
Un dels capítols de "L'humanista", encara no sé si li posaré aquests títol, està en procés encara. M'ha semblat que aquest capítol pot funcionar sol, per això l'he penjat.
No comments have been added yet.

Add a Comment:
 
×

More from DeviantArt



Details

Submitted on
June 10, 2010
File Size
4.8 KB
Link
Thumb

Stats

Views
450
Favourites
0
Comments
0
×